Arxivar per Desembre, 2009

Arizona, mon amour

Posted in General on Desembre 31, 2009 by ruta66tv

Sara:

Qui em manava a mi dir en veu alta lo meravellòs que estava siguent el temps en els últims dies de ruta!!!! burra!!! avui ens em aixecat amb el cel totalment tapat i em començat a recorrer el tram de ruta que passa per Arizona. Em pogut gravar una sequència en un espai molt guapo al mig del desert entre roques vermelles i només agafar el cotxe….pam! s’ha posat a nevar i no ha parat en tot el nostre pas per aquestes terres . La veritat és que s’em fa una mica raro veure el tipic paisatge de peli de western totalment nevat, ejem, digueu-me ingènua però jo m’esperava una micona de caloreta pa’l cuerpo! En fin , aqui estem, a 100 milles de Las Vegas!!!! demà ens aixecarem aviat com sempre (no oblideu que estem treballant) i cap a la ciutat del neó i la perdició! El cap d’any allà pot ser espectacular, intentarem comportar-nos i gravar el que poguem per deixar constancia del canvi d’any a l’altra punta del món! serà 8 hores més tard que vosaltres així que tenim més tems per fer la llisteta de coses a canviar!!!! una abraçada enorme i fins demà o fins l’any que ve!

Sergi:

Aix, acabem de tenir un atac de riure d’aquells descontrolats a l’habitació del Motel (els nostres amics de la cadena Super 8, molt econmomics, confortables i amb wifi a les habitacions). Hem estat mirant les fotos i les cares de “peix bullit” que tenim en algunes d’elles…

Es curios que, aquesta Ruta tan estimada pels viatgers i conductors del mon…es popularitzes per les grans migracions de aturats i persones en situacio de miseria extrema, durant la “gran depressió”. Suposo que en aquells moments, fer la Ruta a la busqueda de “la terra promesa” havia de ser una vivència realment molt dura…

Aquest matí hem estat atacats per un caball. En un dels trams de la Ruta que no conduïen a cap lloc concret, ens hem trobat davant una pradera amb caballs…i, es clar, jo he sortit a fer-los fotos. Un d’ells s’ha acostat a mi amistosament i ha posat…pero, he fet un moviment brusc i s’ha espantat. Aleshores he anat rapid cap al cotxe (on m’esperava la Sara) i ens hi hem tancat, a temps de que el caball començes a olorar la finestra de davant del cotxe, emulant la famosa escena del Tiranosaurus a la mítica “jurassic Park” (que jo no vaig poder anar a veure al cine, un dia amb més temps n’explicaré les raons…jejeje).

La resta del dia m’ha tocat conduïr de nou, amb neu…cosa que ens ha xafat una mica els plans a Arizona…però hem filmat material excel.lent…això sí ! (filmada al desert d’Arizona, ni més ni menys…)

I demà, ens re-trobarem amb un vell amic de barcelona. Un “canalla” de la nancy, bon actor a més, a més… El meu bon camarada Sergi Bittán, que resideix a Los Angeles…

Bona nit amics i amigues…i, per si no tinc nova ocasió, BONA ENTRADA D’ANY A TOTHOM !!!!!

Anuncis

Arizona, baby !*

Posted in General on Desembre 30, 2009 by ruta66tv

Sara:

Ja estem a Arizona ! avui em esmorzat a Santa Fe i em rodat una secuencia allà al mig de la plaça del poble bastant xula. A cohincidit mentres rodavem que s’han posat a tocar un grup de “soldaditos” en plan orquestra amb dos majorets moguent banderes , tot plegat bastant hortera pero ens ha anat de perles pel que haviem de fer i a quedat gravat per la posteritat. Després hem anat a Alburquerque a veure el poble i ens hem quedat a dinar allà, ejem, me comprat una virgen de guadalupe!!!! visca , n’estava ple i m’he tornat boja! finalment em agafat al cotxe novament i em parat en un mític hotel de la ruta 66 que és diu “el rancho” que està ple de fotos de totes les estrelles de cine americanes i personalitats del món de la política…etc tots van passar per aquest hotel; doncs això , una flipada típica de guiris que és el que som! ara estem a punt de plegar veles en un motel dels nostres difrutant de “el momento internet”, penseu que passem 24 hores junts i que aquest moment , juntament amb el dormir son els únics moments de “independencia” ahhhhhhh ho portem bastant bé, tranquils, encarano ens em matat! jajjaja bé doncs (jo diria “bueno” pero és incorrecte) fins demà germans!!! una petonarro!!

Sergi:

Aix, cada dia estic més cansat quan és l’hora d’escriure els “deures”…

Estem a Holdbrook, Arizona…i estic molt content, ja que porto tot el dia fent fotos a gent del país. Tots, molt amablement, es presten encantats… és un gir del personatge…

Despés d’una setmana, el personatge es barreja molt amb l’actor…i la realitat amb la ficció…i, entretant, jo estic recuperant la meva antiga afició per la fotografia… (gracies a la meva cunyada, que ha cedit la seva Nikon per a la sèrie…

Avui he conegut a un Indi al que li he demanat si li podia fer una foto. M’ha cridat l’atenció que després de fer-la m’ha dit “the picture is for you, do not sell me” (la foto es per tú, no em venguis). M’ha preguntat, després, d’on era…i al dir-li d’espanya, m’ha explicat la historia de l’arribada dels colons espanyols i dels natius americans. Fent broma ha dit “Your grandfather and mine fought in the past” (els nostres avis van lluitar en en passat”… Ell estava vestit d’indi tradicional i mostrava a la gent les danses clàssiques dels antepassats…però la seva dona a la que també li he fet una foto, anava vestida contemporànea “al uso” i era india també…i li ha fet gràcia tenir la foto així que, perque li enviès…m’ha donat el seu Facebook. Indis amb Facebook, això no és com ho recordava a les pelis…jejeje

Això ja és l’oeste ! Indis i baquers, tot ple !!

Avui ens hem acomiadat de New Mexico, ja… Arizona ens dona la benvinguda… =)

Santa Fe

Posted in General on Desembre 29, 2009 by ruta66tv

Sara:

Sí, sí….confirmat! a patir de Texas la nostre aventura a millorat en tots els aspectes! en què? doncs mireu aniré per punts….mmmm en primer lloc, com que els primers dies de ruta desde Chicago a Oklahoma vam fer un intensiu de cotxe , ara anem molt més relaxats i tenim molt més temps per disfrutar dels pobles i la seva gent. En segon lloc, el temps a canviat per complet, encara fa una mica de fred però el sol ens persegueix i , per tant, pel rodatge, que es casi tot exterior, ho agraïm. Y , per acabar, s’han acabat els pobles Mcdonalitzats!!!!!!! era un horror, fer tantes hores de cotxe contant les milles que faltaven per arrivar a “aquell poblet que diuen que és la re-ostia” i trobarte una espècie de poligon industrial fantasma a banda i banda de la carretera sense ni un puto bar per fer un cafè aigualit dels que fan aqui! ecs!!!!! PERÒ TOT AXÒ S’HA ACABAT!!!! VISCA L’OESTE!!!!!!! VISCA TEXAS Y NEW MEXICO! Avui em estat tota la tarda -vespre pasejant i sopant a Santa Fe i us he de dir que és preciòs!!! ah! me n’oblidava….me comprat un vestit de mexicana estupendo i un rosari de fusta per la colecció! m’encanten! una mica de frivolitat enmig de tan de paisatge bucòlic no fa mal!!! fins demà guapos!

Sergi:

Una nit més, estic al Motel amb els ulls que se’m tanquen…però, al peu del canó…deixant constància, a milers i milers de kilòmetres, del dia a dia…

Efectivament, New Mexico es la hòstia. Jo vaig perseguint tots els cartells de la Ruta, que a partir de Texas, està molt ben conservada i mantinguda… Costa imaginar que, durant la Gran Depresió, les famílies en ruina de l’Est fessin tot aquest recorregut…per arribar a la costa oest, la terra promesa…

Avui anavem tranquil·lament per una carretèra eterna del desert, sense adonar-nos-en…a alguna milla més del compte (limit 55…equival a uns 95km/h)…que, de com i volta, ens comença a perseguir un cotxe negre de polícia amb les llums vermelles posades. Jo, pensava que no anava per nosaltres…fins que he vist que insistia. D’on re-deu ha sortit?? Ha aparegut del no-res en una carretera recte llarguissima… Parem al costat dret i surt el poli classic de negre. D’aquells que acollonen. Efectivament, fan por… Al veure’l venir, obro la porta (actitud d’europea davant de la fugura de l’autoritat)…vaig a sortir i de cop es posa la mà a la pistola i crida “stay right there!!” (quedaté dónde estàs!). Vaja, això m’ha intimidat. M’ha fet sortir i després de fer-me mil preguntes, pendre’m les dades i fer-me tornar al cotxe i tenir-me esperant un bon rato…sembla que al veure dos europeus perduts per New Mexico, ha decidit deixar-nos marxar. No sense, abans, fer-me un discurs (completament cert i responsable) sobre la conducció…

Hem arribat a Santa Fe, l’unic tram que la Ruta es bifurca. Fantastica elecció. Això és preciòs !! A l’estil colonial espanyol…on hi ha una estàtua dedicada a la primera India santificada…

estàtua de la primera India santificada, Santa Fe, NMDesprés de sopar, ens hem dedicat aa la tradicional busqueda de Motels. Hem vist un que ens agradava. Ens hi hem instal.lat. I, al veure que la conexió a internet no funcionava…he anat al home de recepció a dir-li. Amb desgana m’ha dit que ho tornes a intentar… Torno als 5 minuts a dir-li que segueix sense funcionar…i, sense cap sentit, sense venir a “cuento” (ja se’l veia antipatic, per això…)…ha començat a cridar dient que si el tractava de mentider i ha dit “fuera der aquí”…total, que a portar les maletes al cotxe i a buscar un nou Motel. Mentre recolliem les coses, ha vingut a comprobar que no ens haguessim emportat res…amb una mala hostia que espantava…i, després, quan he anat a donar-li la clau perque em tornès els diners…li he preguntat el que l’havia fet enfadar tant i es veu que el dir-li (i demostrar-li…li he portat el portàtil)…que l’internet no funcionava, de la manera més educada possible…l’ha ofès de tal manera que ens ha expulsat d’una manera al.lucinant. Mai m’havien tractat així, semblava que anès a treure la escopeta…

El primer antipatic del viatge…

I demà, cap a Arizona…!

Nex Mexico, Land of Enchantment…

Posted in General on Desembre 28, 2009 by ruta66tv

Sara:

Avui ha sigut un dia podria dir , perfecte! ens em llevat a oklahoma city amb un sol magnífic , em esmorzat com reis i em agafat el cotxe, novament, per seguir la nostra ruta. En un matí ens em acabat l’estat d’oklahoma i em entrat a texas arribant fins a Amarillo, tota una pallisa que ha passat volant, no em pregunteu perquè; potser té alguna cosa a veure que m’hagi dormit una horeta de trajecte….ejem. DOncs això, em arribat a Amarillo i per fi em menjat alguna cosa decent en un restaurent típic tejano especialitzat en carn (NO CARN PICADA), VISCA! Al acabar em anat a rodar en el Cadillac Ranch, un lloc molt guapo; una esplanada inmensa de terra groguenca on hi han plantat un filera de Cadillacs enterrats per la part del “morro” que semblen tòtems urbans. ÉS una imatge cuasi surrealista, una paisatge tan rural amb una filera de cotxes clavats, literalment, al terra i inundats de graffitis! Molt chulo! Després, per fi, el Sergi  a baixat la guardia , jajaja, i em passat una hora disn una botiga enorme de camperes i texans!!!! uf! necessitava una mica de consumisme!!! jajaja Ara mateix, després de fer unes quantes milles més , em arrivat a New Mexico on em parat a dormir en un motel, concretament a Tucumari, el poble dormitari per exel.lència dels viatjers de la ruta 66. Doncs això….a dormir!!! muaka plaka plaka!!!!!

Sergi:

Avui ha estat un dia molt completet.

Hem entrat a Texas…i en questió de minuts tot ha canviat. Ha sortit el sol, instants despres de conduïr per un cel gris, les carreteres estaven en pergecte estat…estavem sorpresos de lo bé que estava anant tot…

Hem dinat a Amarillo, Texas. Per fi verduretes, carn de calité-calité…i preus, com sempre, molt assumibles. La gent de Texas és tal i com la imaginavem…molt curiosa…

Després de dinar hem filmat una escena intensa i estèticament molt bonica, d’aquelles que costen com actors. Tant que l’hem volgut repetir…però teniem el dubte de si fer-ho o no…i…quan l’estàvem visionant, hem advertit que no tenia audio, per la configuració de càmera del dia anterior…així que a respirar fons i a fer-ho igual o millor. N’estic molt satisfet de com ha quedat…i filmada darrere de mitic Cadillac Rodeo…

També hem visitat una de les botigues de Texans (botes, pantalons, camises…) més grans del mon… I allà dinttre el consumisme s’ha apoderat de nosaltres, cosa no gaire habitual en aquest viatge…Camperes que a barcelona costen 250€ aquí costaven menys de 100€…

Hem continuat per la 66, tot passant pobles bastant “abandonats” i una mica més endavant, hem parribat a Adrien, que ja era de nit. Que te Adrien per fer-nos parar??? La MEITAT de la Ruta. El punt equidistant entre Chicago i Los Angeles. Hem parat al  clàssic Middle Point Café…lloc opn marca els kilometres que portem i els que falten…

Al estar de nit en un bar abandonat…una dona sen’s ha acostat en cotxe mentre feiem fotos i filmavem…pensava que teniem problemes. Aquí ja és el segon cop que ens ho trobem. Son tan amables i confiats… Aquests dies se m’està caient un mite sobre la perillositat dels pobles de l’interior dels EEUU. Hem començat a xerrar amb ella…i ens ha dit que de jove va ser cambrera del bar i que ara era profesora d’historia, actualment. Hem filosofat, rigut, comentat el nostre projecte…i s’ha deixat fotografiar i filmar. Estava més il·lusionada que nosaltres, que ja era difícil…

Us deixo que, un dia mes, els ulls se’m tanquen mentre escric…

Hem sopat de meravella en una zona rodejada de Motels de la 66…

Ah…estem a Tucumari, New mexico!!

Kansas i Oklahoma enrere…i en una estoneta, Texas ens donarà la benvinguda

Posted in General on Desembre 27, 2009 by ruta66tv

Sara:

Avui dia 26 de decembre ens em aixecat, per fi, amb un solet deliciòs que començava a fondre poc a poc part de la neu acumulada durant la nit. Us semblara una tonteria però ha sigut un regal caigut del cel, portavem dies sense veure’l i ja el trobavem a faltar. Em agafat al cotxe i em fet de Joplin a Oklahoma city , on estem ara instal.lats en un motel de carretera a punt d’anar a dormir després d’un sopar equilibrat i nutritiu: pizza. Ja no puc més de menjar merda, en aquest pobles de l’interior no hi han restaurants normals , són tot Mc Donnals o similars , és horroros. Tot son carreteres, zones residencials i llums de neo, sí, tot semblen puticlubs !!!! boníssim! jajaja en fi, els americans d’aquesta zona són molt peculiars però, això sí, molt molt hospitaris!!! bona nit i fin demà companys, vaig a dormor que tins molta soneta! muaka plaka plaka (com diria l’anna)

Sergi:

Avui hem fet molt boona feina…i tenim excel.lents filmacions gravades… Hem estat tot el dia, fins que s’ha fet fosc, per el tram original de la 66, que a Oklahoma, ja esta molt sencer i en condicions (en molts moments, millors que la Interestatal)

Abans d’ahir pluja terrible, ahir nevada a lo bestia…i avui que? Gel i 20 cm de neu a la  carretera. El cotxe ha lluitat tot el dia contra la carretera…a moments, fins i tot m’ha fer patir. Una carretera no es un bon lloc per adonar-te que el cotxe et patina. Realment…estic fent un master en conducció…

Avui un depenent ens ha preguntat que “que feien allà?”…nosaltres li hem dit que, la Ruta 66…i ens ha preguntat com podia ser que coneixessim la 66 i… li cridava l’atenció que de l’altra punta del mon vinguessin dos joves a fer una ruta americana…he pensat que, fredament tenia raó…però…en el fons, si que te una rao de ser. La Ruta 66 es un repte personal. Un exercici d’autosuperació…i la ruta no es només una ruta, és la “carretera madre”, la “main street of america”…

Dona una sensacio de llibertat això de creuar un país en cotxe…tot i que a vegades el viatge es fa pesat, dur i monòton…val la pena !!! =)
Se’m tanquen els ulls…demà més…
Ah, estem en un Motel de carretera a les adores d’Oklahoma. Demà, Texas…ja…!

Missouri ja queda enrere…!

Posted in General on Desembre 26, 2009 by ruta66tv

Sara:

Avui ha sigut un dia dur, em sortit de saint louis al matí que ja començava a nevar i al poc temps a començat a caure una que en la vida havia vist, ha sigut qüestiò d’anar més a poc a poc i, per tant, fer més hores de cotxe, ufffff masses! Avui ja feia tres dies que no veuiem el sol…què dic! ni tan sols el cel! vinga a nevar i nevar, ja no puc més de tant de blanc!!!jajaja per fi a la tarda a parat i la vida ens ha regalat una posta de sol impresionant, semblava una bola de foc! Ah ! m’en olidava…avui és nadal i a veure si endevineu què em menjat per celebrar-ho???? doncs….atencio…aaaaaaaaa…..una estupenda hamburguesa congelada feta al microones d’una gasolinera perduda de la mà de Déu!!!! jajajaja Ahir va ser molt bo perque crec que li feiem pena a tothom, la gent aqui té un esperit “navideño” desmesurat i al veurens als dos sols en un païs que no és el nostre ens convidaven a tot!!!! yeah!!!!! en fi, uns nadals extranys però molt productius!!!! estem molt contents amb el material que em rodat fins ara i desitjo de tot cor que siguem capaços de transmetre tot el que estem visquent! una abraçada!!!!!!!

Sergi:

Illinois i Missouri, fets. Estic recolzat a la paret del típic Motel de carretera, de color rosa, nevadissim i amb el cotxe aparcat a la mateixa porta de l’hotel…com a tantes i tantes pelis…
Avui hem canviat pluja torrencial per neu-granit amb ventolera. El cotxe ha quedat plè d’escartxa.
Em costa d’entendre la manera de senyalitzar dels “yankees”, avisen després…mai abans… I clar, això et fa saltar un munt de sortides…
La jornada ha estat més monòtona. Hem abandonat Sant Louis al matí i ens hem perdut. La Ruta 66, a Illinois, es paral·lela a la I-55 i clar, així hem seguit…sense recordar-nos que a partir de Missouri la paral·lela a la 66 es la I-44. Una vegada recuperat el camí, la neu-granit que venia acompanyada d’un fortíssim vent ha provocat varis accidents…i el servei de carreteres ens ha hagut de custodiar als vehicles una bona estona…
Amb aquest temps és difícil filmar tranquil·lament. Així que hem tirat “milles”. Missouri es el tram menys interessant de la Ruta així que, ha sigut força monòton…tot i que començem a notar el paisatge…
Finalment hem acabat a Joplin, a la frontera entre Missouri i Kansas. En el clàssic Motel de caretera d’una ciutat horteríssima, on tot son llums de neo. Pur estil 66…

Demà…Kansas i Missouri…

Illinois als nostres peus !

Posted in General on Desembre 25, 2009 by ruta66tv

Estem al Mississipi !!! Ja hem creuat el primer estat, Illinois. Ara estem a Missouri…

BON NADAL A TOTS I TOTES !!

Ahir va ser un dia dur. (sempre que un s’oblida que està treballant d’una cosa que el fa feliç, clar està…)
Vam començar la ruta. Ens han donat el nostre cotxe. Un Chevrolet blanc, gran i comode (que els passa als americans amb el tamany…es enorme!).

Només sortir de Chicago, la neu va canviar per una pluja fortíssima que no ens va abandonar fins que vam arribar a Sant Louise. Tot el dia condduïnt amb pluja…

Van començar les anècdotes. Ahir, la Sara i jo deiem que era el dia de “la pena”. Segurament causavem peneta a la gent que es trovaba amb nosaltres, per exemple:

Tot anant per la Ruta66, que és brutal i conté l’essència d’aquest país, vam parar a un poblet i vam entrar a la tipica cafeteria (experta en “Pie”, pastissos…). Com era “nit bona” ens van convidar a cafè, cervesa i la “campiona de pastisos d’Illinois” ens va regalar dos troços de pastís especial, perquè el tastessim. Evidentment, racions enormes…

A Springfield ens vam perdre i ens vam anar cap una altre direcció però amb aquella pluja era impossible desxifrar la direcció correcte. Quan portavem 45 minuts en la Ruta equivocada vam parar a un poble, amb tot això ja era de nit, i un home que va intuïr que teniem problemes, va venir a parar-se al nostre costat només per ajudar-nos. Ens va indicar la sortida i va marxar. Cosa que, quan vam tornar a Springfield per agafar de nou la I-55 (companya paralel·la de la 66) ens va tornar a passar. Vam preguntar a un cotxe, baixant la finestreta en un semàfor, i ens va dir “Follow us” (segueix-nos)…i ens va conduïr fins a la 55 de nou… uf, quines ganes en teniem, amb aquella pluja, negre nit i després de filmar tot el matí…

De camí anavem veient casetes residencials, decoradissimes de llum de nadal, des de la finestra de les quals les families feliçes es donaven regals els uns als altres. Mentre els dos pringats del Chevrolet conduïent sota la pluja…

Finalment vam arribar a Sant Louise, a les 19h de la nit de nadal. Estava desert…i clar…troba un hotel. Doncs vam anar a parar a un enorme hotel just davant dels dos principals monuments de Sant Louise (el capitoli i el arc gegant), on vam fer peneta de nou:

– entrem arecepció, no hi ha ningú i és hora de sopar. “quan costa una habitació?” “tants dolars” – respon. Ens posem a parlar en un idioma indesxifrable per a ella. “Teniu una més econmomica?”, “si, tenim una per tants dolars”, ens tornem a parlar en un idioma indesxifrable. “Hi ha un hoptel més economic per aquí?”. Ens mira amb cara de pena i diu “Quan podeu pagar?”. “Tants dolars”. “Vale, us en donaré una”. “Llits separats, si us plau”, diem. Ens va mirar i pensava “dos joves en llits separats, sols, la nit de nadal i controlant els diners…pobrets”.

Vam demanar d’anar a sopar i ens ve a buscar un autobus personal per nosaltres dos, a la porta de l’hotel, que ens porta fins a un restaurant. Ens demanem dues hamburgueses (vam coneixer a un cambrer que era clavat al Zapatero)…i un cop sopats, l’autobus ens recull especialment a nosaltres, per dur-nos a l’hotel de nou…

Curios.

La feina està quedant molt bé, pero el cansament, la fatiga i tantes hores junts fan que a vegades costi distingir entre el que els hi està passant als “germans Carreño” i el que els està passant a la Sara i al Sergi…

Continuem la ruta. Avui hauriem d’arribar gairebé a l’estat de Kansas…