Done !

D’acord, d’acord…quasi no hem actualitzat, darrerament…jejeje…

Portavem un ritme…

LA:

Els darrers dies van anar sobre lo previst. Vàrem acabar la Ruta 66, filmar les quatre cosetes que ens quedàven a LA…i relaxar-nos un dia amb el Bittán, descansant després de tanta feina… (costa dir-li feina a “això”… però, en el fons…ho és…).

I vam agafar el nostre vol. Teniem un transbord LA-NY i NY-BCN…pero com mai havia estat a NY, vaig demanar que si el transbord podia ser…enlloc de 3 hores a l’aeroport…d’un dia i 3 hores, jejeje. No tenia pas res a veure amb feina (tot i que al final, vàrem acabar treballant…filmant una coseta pendent en “interior”…així que, oficialment, no hi ha hagut CAP dia que no haguem filmat alguna cosa…).

NY ha estat el nostre dia de “descans” per entendre’ns. Com la Sara hi havia estat 5 vegades, portàvem ritmes diferents…així que ens vàrem separar…i jo, a fer el turista. Vaig patejar-me tot Manhattan, vaig anar al port a veure la Estatua des de lluny (passo de pagar), la Zona Zero, vaig pujar a l’Empire State Building a fer unes fotos (cosa de 100, mes o menys…jejeje) i aquest matí m’he fet tot central Park caminant. No m’ha costat gaire, només 3 hores…

En fí, turista 100%.

S’ha acabat el viatge i, gairebé el rodatge. Només queden unes “mini-escenetes” a Barcelona…

Ara comença una nova etapa, de la que també aniré informant per aquí. La Post-producció ! (captura de 20 hores, muntatge, so, música, grafismee, etalonatge…pocaa cosa, vaja)

“Ruta 66” continua en marcha…!!

Darrerament som més breus en els posts però és clar, són tants dies…

Avui voldria dedicar una sentida entrada al nostre Chevrolet blanc, que ja ha estat retornat a LA. Ha recorregut amb nosaltres des de Chicago, kilometres i kilometres (milles i milles) diàries… 8 estats, decenes de ciutats i pobles, carreteres, autopistes, camins, etc. Plujes torrèncials, neu, granit, gel a la carretera, desert, sol, etc.

Illinois, Missouri, Kansas, Oklahoma, Texas, New Mexico, Arizona, Nevada, California.

Chicago, Spriengfield, Sant Louis, Tulsa, oklahoma city, Amarillo, Santa Fe, Albuquerque, Tucumcari, Kingman, Las Vegas, Needles, Los Angeles, etc.

S’ha portat molt bé i ha aguantat de tot…i amb ell he creuat un país molt gran de manèra comode. Ha fet la feina…i l’enyorarem !

També ha estat un dia d’èxit. Hem arribat al final oficial de la Ruta 66. Done !

I, personalment, he arribat al punt més lluny de casa meva que he estat mai: l’Oceà Pacífic !

Després, ens hem relaxat de feina…i hem anat a una classe d’interpretació de l’Aron Spaicer (coach de persones de la talla de Will Smith, Jenifer Lopez, Gerald Butler, etc)…com a “audits” gràcies al Bittán. Ha estat tota una experiència…

I, també hem filmat el final de la sèrie…amb una fantàstica boira quan estàvem a la platja…Murphy ens persegueix.

Un dia complet, vaja…

Demà darrer dia…i cap a NYC ! Això ja quasi està fet…

Li voldria dedicar una entrada al Sergi Bittán, un actor de Barcelona amb qui ja he tingut la sort de treballar i al qual, fa un cert temps que conec.

És dels actors que conec als que classificaria de paradigma de la profesionalitat interpretativa. Dit d’una altre manera, sempre et sents còmode treballant-hi. Son persones entregades a la seva feina, amb una actitud sempre positiva front “els esperpents” que els directors, sovint, els fem fer…

En el cas del Sergi, la falta de seguretat en la qualitat de la seva feina és substituïda per una entrega quasi total en la figura del “director d’orquestra”, cosa que genera un clima de creació molt agradable.

Després, és curiòs, doncs la feina feta pel company te brilla d’un talent que ell mateix no sap detectar…però l’instint de supervivència el fa, sempre, disparar primer…i preguntar despres.

A nivell humà, és per mi, un altre exemple digne d’admiració.

Va decidir dedicar la seva carrera profesional a l’exèrcit. Amant de volar, va entrar a l’exèrcit de l’aire i allà s’hi va estar un bon grapat d’anys. Un bon dia, després de llargues reflexions internes, va sentir que allò no era el que s’esperava. Dit i fet. Va agafar la seva dignitat, se la va possar al sarró i va marxar, sense tenir res millor que fer que una vaga il.lusió de ser actor.

Això el va portar a l’Estudi Nancy Tuñón, on va decidir forma-se de manera seriosa i professional. Donada la seva falta d’ingresos, va decidir treure profit del privilegiat cos que té, ballant tot despullant-se. Un ofici digníssim i força curiòs, que li ha permès pagar-se els coneixements per ser un bon actor.

Un bon dia va decidir que no es volia quedar estancat i que, ja havia acabat la seva formació interpretativa a l’Estudi…així que, tal com ho va dir, ho va fer. Va recollir el seu serró de nou i, sense coneixer a ningú, sense parlar anglès i sense tenir feina, es va plantar a Los Angeles, capital del “quiero ser actor”.

Actualment estudia a l’estudi d’Aron Spencer (coach de Will Smith, entre d’altres…), parla anglès a la vegada que l’estudia entre un munt de mexicans que volen ser americans, treballa a LA i té vivènda i cotxe…tot això, en un any? No, en dos mesos…

Quina serà la següent?

De moment, tenim la sort de comptar amb ell a “Ruta 66” interpretant al Carlos.

Los Angeles !!

Sara:

Ahir vam arrivar a Los Angeles i el nostre dia a dia a canviat per complet. Vam arrivar a la residència on està visquent el Sergi Bittán i s’ens va emportar a sopar pel barri i a fer unes birres. La veritat és que estem en un barri molt agradable, West hollywood. És un el barri gay i està ple de pub’s , botigues guapes, galeries d’art …perfecte! Avui m’he llevat aviat i contenta, hem esmorzat i me n’he anat a donar un volt pels voltants de la residència. No us ho creureu però he tingut una sensació de lliberació al poguer caminar sola per la ciutat , perdrem pels carrers, no hi ha res que m’agradi més que “encetar” una ciutat i saber que no me l’acabaré . És un lloc agradable, els carrers son amples, els edificis baixos, les distancies eternes i hi ha verd , molt de verd! El Bittán ens ha portat al passeig de la fama on hi han totes les estrelles al terra amb el nom de les celebrities…s’havia de veure! i em anat a dinar en una espècie de mercat amb taules i cadires rollo Candem town (Londres) on tu agafes el menjar de diferents paradetes i menges allà fora. Ah! pq no us ho he dit, estem a uns 20 graus de temperatura!!!!!!!!! jajajaja VISCA! ja era hora després de tanta neu i fred; és el que té canviat d’estat cada dia. Després hem anat a un observatori a veure la posta de sol i a mirar la localització per rodar demà; és impressionant, és veu tota la ciutat il.luminada i preciosa. També hem anat als estudios universal a donar una volta i a sopar i ara mateix acabem de tornar de fer unes cerveses i discutir sobre un tema que no toquem mai…els actors!!! ahhhhhh!!!!! En fi , un dia més que rodò, m’en vaig a dormir feliç d’estar aqui fent el que més m’agrada: viatjar i interpretar. Un petonarro!

Hollywood, here I’m !

La Ruta ja quasi s’ha acabat i el viatge arriba a la seva recta final…

Aquest matí ens hem despertat a Needles, el poble oficialment més caluròs dels EEUU, Efectivament, feia una calor brutal…i més si un pensa que estem al gener.

Hem atravessat el desert de California i el Death Valley. Un cop fet, em passat ni més ni menys per davant del Bagdad Cafè, just a l’hora de dinar…així que, allà hem menjat.

I, al vespre, hem arribat a la fí a Los Angeles. On ja fa un clima molt agradable… Ens ha costat entrar, tenen una manera d’indicara les coses que posa negre…

Un cop a Hollywood west, ens hem retrobat amb el Bittán…i hem anat a sopar els tres, contents d’estar tan lluny… per celebrar-ho !

Bé, demà anirem a veure Hollywood…oi, que si, oi que si…

Gran Canyon…i California !

Sara:

Ja som a California!!!!! l’ultim estat de la ruta que ens queda per recorrer! estic molt contenta bàsicament i entre altres coses, perque no puc més de cotxe!!!!!!!!! em vé molt de gust arrivar a Los Angeles i passar-nos uns dies tranquils establerts al mateix lloc. Això de anar de súper-nomades mola uns dies pero ya vale! no, en serio, està siguent una experiencia molt guapa, m’agrada aixecar-me al matí en un lloc diferent cada dia i no saber a on acabarem dormint. El cap d’any va estar molt bé, vam rodar al mig del carrer a lo loco i la veritat es va ser un molt bon exercici , bé , de fet ho esta siguent tot el rodatge de la serie. Vam acabar en una discoteca bastant xula dins un casino ballant hip hop , un bon plan, almenys per mi ! Ahir va ser un dia tonto, d’aquests de “resaca” que estàs tot el dia mig atontat, vam anar a dinar amb el Bittan, que s”ha fet molt “amic” de l’Anna (el meu personatge), i vam fer una sobretaula eterna, als tres ens feia molta mandra agafar el cotxe i no perque Las Vegas sigui meravellòs ; he de dir que és basant decepcionant! Ja m’imaginava que seria una horterada de cuidado però , siguent cap d’any, em pensava que seria molt més espectacular; de fet vaig haver de preguntar si ja haviem entrat al 2010 perque no em vaig donar compte de “les campanades”, molt raro! Total, vam tornar a Kingsman al vespre i avui em anat al gran cañón!!!!! ha sigut realment impressionant. Anavem avançant amb el cotxe i el paisatge s’anava transformant fent-te sentir cada cop més i més petit. És realment un lloc màgic d’una bellesa impossible de captar amb la càmara. Em flipat una mica perque al arrivar al gran cañón ens em adonat de que els putus yanquis havien fet d’un paratge casi verge, un autèntic negoci fastigòs on tot té un preu. Em estat fugint durant tota la ruta d’aquesta mena de turisme “aborregado” però no hi havia cap més opció que pagar el “pastón” que et demanaven i sentarte en un bus envoltat de japonesos! finalment a valgut la pena , em pogut gravar una petita secuencia allà i el sergi a tingut un atac fotogràfic casi orgàsmic ! ara mateix estem en un estupendo motel a Needels, California. Demà ja us escriure desde L.A, Viscaaaaaaaa!!!!!! muaka

Sergi:

El dia 31 vam desviar-nos cap a Las Vegas…i vàrem abandonar la 66 per fer una escapada a la “ciutat del vici” i després al Gran Canyon…bé, doncs avui ja ens hi hem incorporat de nou a la Ruta 66. Té una vida tan especial, que s’enyora…encara que soni extrany…

Ja he conduït per 8 estats nord-americans (Illinois, Missouri, Kansas, Oklahoma, Texas, Nuevo Mexico, Arizona, Nevada)…i avui hem entrat al novè i últim: California ! (si, aquell estat gobernat per Terminator).

Realment, el Gran Canyon ha estat una experiència impresionant…com dirien els àrabs “Masahalá”!

De tornada, ja de nit…per interestatal (la nostra amiga I-40)…he tingut un “flash” sobre la careta de la sèrie. Estava bloquejat, no em sortía el concepte, i per una extranya “sinapsis” que no entenc gaire bé com s’ha produït. La queestió és que la idea és bona i tinc ganes de desenvolupar-la. Ahir m’imaginava la sèrie amb el material que ja tenim…i estic molt il.lusionat del que quedarà. Si més no, ben diferent al que he fet fins ara…

Vaig a dormir…per variar, em deixo el blog per lo darrer…i sempre se’m tanquen els ulls…i em desperto al cap d’una estona entre el portàtil a les mans… (ara ja es el matí següent i estic corregint els horrors que he escrit mig adormit…)

Viva California…i avui…LOS ANGELES ens donaràn la benvinguda…Los Angeles…i el gran Sergi Bittán!

Feliç 2010

El cap d’any ens justifica el retard del blog… 😉

Hem abandonat la Ruta 66 des de fa un parell de dies…i ja l’enyoro, molt. La desviació era per visitar Las Vegas i el Gran Cañón…doncs cap de les dues passa per la “carretera mare”…

Ens remontem al 31 al matí. Ens vàrem despertar a Kingman, Arizona (des d’on us escric ara). En els nostres estimats Motels Super 8…i vàrem creuar tot el desert d’Arizona i Nevada … fins a l’entrada a Las Vegas ! Si, si…allò del cartell de “Welcome to Favulous Las Vegas, Nevada”.

Era hora de dinar. L’entrada a la ciutat va ser caòtica i estressant…i l’hotel pitjor ja que qnomés instalar-nos-hi, descobrim que no tenim internet i l’hem de pagar apart amb cable i només un ordinador. A veure?? Una setmana dormint en Motels i cap problema amb cap ni un…i un hotel “business” que teniem a LV…sense internet?? Vàrem estar barallant-nos hi fins que ens el van possar gratis… Insistència i contundència? Una mica, si…

A la fi, a la tarda vàrem tenir una visita. La nova incorporació a l’equip, recent arribada de Los Angeles. El nostre bon amic Sergi Bittán, que interpreta al Carlos, a la sèrie…

Junts vàrem sopar. Las Vegas per cap d’any…quina “clatellada”, mare meva ! Això sí, la il.lusió de xerrar amb una tercera persona després de tants dies sols, els dos… I més, si és el mestre Bittán…

Vàrem filmar les seves primeres escenes junts…i a celebrar-ho ! El nou any ja havia arribat !

FELIÇ 2010 A TOTS i TOTES !!! dit queda…

Van començar els focs artificials a Las Vegas Boulevard…i després, vàrem tancar les càmeres…i ens vàrem anar a ballar a una discoteca…donant per finalitzada la jornada laboral…jejeje. A dins de la discotèca, varem fer tot el que vam poder per mantenir la fama de “sang llatina” ben alta…i, no se ben bé com va passar, tot ballant…en un moment donat em vaig veure enganxat a dos cosos de considerable volum que, per davant i per darrere s’havien enganxat a mi ballant “cos a cos”. Eren dues ambables i entranyables negres, amb algun quilet de més…la imatge era força còmica… Hores més tard, ens retiràvem els tres…rebentats.
Com l’habitació era de dos…vaig tenir l’honor de dormir, per cap d’any, al terra de l’hotel (el que caalgui per que l’actor convidat d’honor, tingui una estància confortable a Las Vegas)… Em vaig muntar un invent i encara va ser comode.

Avui, ens hem aixecat tard i hem rodat de nou…tot i que, després de dinar ja ens estàvem acomiadant. Una trobada breu i molt agradable, que continuarem a Los Angeles, en uns dies…

De moment ens separem. Vàrem abandonar la 66 ahir al migdia…i encara trigarem a recuperar-la de nou, un dia més. Tot i que la trobo a faltar. La seva imatge, olor, gent…em tenien encantat i ja m’hi havia acostumat…

Era tard i tornàvem a l’est. Després de la desviació a Las Vegas, retrocedim fins al Gran Cañón…i després, recuperem la 66…ja fins al final.

Estavem perduts de camí a Kingman, de nou. A Las Vegas ens havien donat una indicació, després a la gasolinera una de ben diferènt (i més lògica)…i sense saver com, ens vàrem trobar conduïnt per una carretera de doble circulacio llarguíssima, on no es veia més enllà de les llums, l’horitzo era negre nit, a costat i costat només tenies un troçet de terra amb desert i hi havia una fantàstica i enorme lluna plena rodejada de nuvolets. Bucòlic i alentador, vaja. Vàrem arribar al poblet que ens havien indicat per agafar la 95, que ens havia de dur fins a Kingman. El poblet, entre tan terrorífic entorn, era…una casa ! Vaja, com per parar-s’hi a preguntar…
Allà les carreteres canvien de cop i estan senyalitzades d’una manera dificil de llegir per un espanyol…així que, sense ni adonar-me’n…estava de nou per damunt del límit. Aleshores el show, altre vegada. Un poli em comença a perseguir, il.luminat com el cotxe dels cazafantasmes, amb el morro enganxat a tu…fins que pares al costat dret de la carretera. Una vegada has parat, dues mil llums de diferents colorets fent pampallugues. Tu esperes dins. No pasa res. Segueixes esperant. Ningu surt. Mires per la teva finestreta i de cop “clo, cloc!”…piquen per l’altre costat. Em fa sortir de nou,…i aquest cop sí, multa al canto ! “fantàstic Sergi, no has parat fins a aconseguir-la!” (el to es sarcàstic, clar…el cert és que m’ha empipat força que me la posin) AAAix…mira que intento ser prudent…pero, en fí, és el que hi ha…

Se’m cauen els ulls de nou…i demà anem al Gran Cañón…desert de muntanyes, enorme que ocupa una barbaritat…tres estats per ser més exàcties (Nevada, Arizona i Utah)…

Ja no poc tenir-los oberts, vaig a dormir…
….avui he fet molts kilometres.